Insurreccions: de Barcelona a Hamburg

«Insurreccions» va clausurar el diumenge 21 de maig d’enguany: parlem de l’exposició del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), comissariada per Georges Didi-Huberman, que va aplegar unes tres-centes peces entre pintures, dibuixos, gravats, fotografies i pel·lícules, produïdes des de mitjan segle XIX fins ahir, amb la temàtica de «les emocions col·lectives i els esdeveniments polítics que comporten moviments com ara revoltes, insubmissió, agitació política, moviments socials i revolucions de tot tipus» (http://www.museunacional.cat/ca/insurreccions).

1.png

Els caps de setmana de primavera (almenys, de la mediterrània) no s’adiuen amb el món de les muses, gairebé sempre enclaustrades: originalment «gregues», no és sorprenent que campin alegrement en altres altes latituds (l’oferta museística de ciutats com Stockholm, Sant Petersburg o Berlín així ho insinua).

Però hi vam anar, aquell últim diumenge.

«Insurreccions» posava la revolta moderna al costat del llegat de Cambó i d’altres prohoms de la burgesia catalana, als qui una visita a l’exposició hagués portat els seus pitjors records; i al costat també del Saló Oval del Palau Nacional de Montjuïc, on un desembre de 1936 es va presentar oficialment el Decret de Col·lectivitzacions i la sovietitzant Nova Economia. Mares i tietes apilant llambordes, barricades de tota mena i color, esglésies cremades, punys alçats, armaris caient de les finestres, i assalts populars contra aquella icona del progrés que van ser ferrocarrils. I el preu del somni: caragolats al garrot vil, o enganxats com a mosques a les alambrades (l’única vegada que apareixia la paraula «ciència» a l’exposició mostrava aquest estendard de la modernitat i del control de l’espai, en forma de filferro electrificat).

2.jpg

El material de l’exposició -ens referim al material del que està feta la història en qüestió- cridava, tremolava, sacsejava, revoltava… però els visitants -nosaltres inclosos- seguíem el circuit museogràfic establert, respectàvem l’ordre i el silenci de les muses, llegíem els cartellets que havíem de llegir, paràvem a on havíem de parar, i havíem pagat el que havíem de pagar. L’acte (museístic) és essencialment individual, no col·lectiu. Tony Bennet i altres han parlat de la funció disciplinadora de la forma d’aquests espais des del segle XIX, més enllà dels seus continguts. Potser alguns han caigut en el presentisme, però pel present, s’escau.

4

2017-05-21 14.04.00

La insurrecció entra al museu? Diferents interpretacions (algunes contradictòries) s’ensumen.

La primera. La insurrecció és una peça de museu darrere d’una vitrina, intocable, llunyana, mesurada, mediada, en formol… Una roca d’un estrat de l’Antropocè que fou lava. Un espècimen de la història natural de la destrucció per a la construcció (res a veure amb la destrucció per a la destrucció, de la que parlava W. G. Sebald). No semblava aquesta la voluntat del curador, però cal tenir cura de la diferència entre el voler i el poder, dues paraules multi-semàntiques sobre les que girava l’exposició. De fet, l’exposició acabava amb un vídeo -càmera fixa- per on passàven els i les refugiades que travessaven el mur d’Idomeni (l’única vegada que es veu la transgressió d’un somriure). Podia haver acabat també amb una habitació on el/la visitant és convertís en agent d'(«)Insurreccions(»)?

La segona. Era aleshores l’exposició una crida a la rebel·lió i a la subversió? Un estudi arqueològic de les passes de la Lucy moderna fugint de l’autoritat per a què poguéssim seguir aquelles petjades?

Altres interpretacions són possibles. Altres mons ho van ser (i ho seran). Però no deixa de ser sorprenent que a la ciutat de Barcelona les institucions culturals oficials -Vázquez Montalbán parlaria de l’hegemonia cultural- obrin les portes a la subversió… Més enllà d’aquesta darrera, podem recordar altres exposicions inaugurades els darrers anys en aquesta línia, com les que han portat els imperdibles i la indumentària negra del punki com a convidats d’honors al CCCB i al MACBA de trajo blanc.

I no deixa de ser sorprenent que sigui en un moment com avui, en el que la repressió a la dissidència (inclosa, la verbal) hagi fet una escalada aparentment sense límits i sense vergonyes tant a Catalunya com a Espanya: el cas del Parlament, les operacions Pandora, la persecució judicial i econòmica per tweets, per llibres, per lletres, per putxinel·lis…

El mateix dia que l’exposició «Insurreccions» va clausurar, es van tancar altres coses i en van començar, és clar, moltes altres. A l’altre vora del Besòs, al parc del Gran Sol al barri de Llefià de Badalona, es reunia una munió de gent a escoltar un amplíssim estol d’artistes com Albert Pla o Raynald Colom: el col·lectiu No Callarem havia organitzat el Concert per la Llibertat d’Expressió #DemaPotsSerTu. La gota que seguia omplint el got: tres anys i mig de presó per unes lletres d’un mediocre i desconegut raper mallorquí.

7  8

Quan les protestes contra el G-20 a Hamburg d’aquest cap de setmana entraran al Deutsches Historisches Museum? La insurrecció -passada-, la insurrecció -tancada amb les muses- és tolerable, tolerada, tolerant? Des de quan la història ha deixat de ser una arma carregada de futur?

 

Jaume Valentines Álvarez

Allaqqat, 9 de juliol de 2017

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s