Dimarts vàrem poder anar a l’estrena de Dorothea on the rocks, a CineCiutat -sempre acollint propostes.
Pell de punta i llagrimeta.
Seguia a les guionistes i productores, Núria Abad i Marta Hierro, des del 2020, quan estrenaren “Dorothea y el Myotragus”, i al·lucinava amb cada proposta audiovisual que tiraven endavant, sense haver pogut veure’n cap.
Elles mateixes ens explicaren com la seva fascinació per Dorothea Bate (1878-1951) neix arrel del còmic que en feu Elisa Martínez, publicat el 2018 en el marc de la iniciativa ‘Mallorca té nom de dona’ del Consell de Mallorca.
La meva fascinació per elles, les MOM works, creixia des d’ençà, només de sabre d’enfora què feien, i per fi es va confirmar la intuïció. A banda dels molts altres projectes igualment interessants, Abad i Hierro han fet ara de forma natural una cosa que a vegades sembla que (ens) costi molt: treure la història de la ciència dels llibres i arxius.
Essent una disciplina -la història de la ciència- relativament nova, a vegades pareix que no encaixa dins la història, i és mirada amb ulls estranys des de la ciència. No obstant, reflexionar, analitzar, entendre com la humanitat construeix coneixement i com aquest circula, o no, és fonamental per al desenvolupament tant de la ciència com de la història.
Per sort, ja estam lluny de pensar que la ciència és un fet aïllat dut a terme per un grup selecte i principalment masculí a cops de poma i ‘eureka’. Però encara queda molt per fer.
Una gran passa és, sens dubte, que una petita productora local reuneixi un equip internacional i multidisciplinari i perseveri, després del documental balear, en la necessitat de donar a conèixer la vida global caiguda en l’oblit d’una ornitòloga, paleontòloga, directora de museu de ciències o – com s’anomenà ella: caçadora de fòssils.
El resultat: una mini-sèrie d’animació -ah! no vos equivoqueu, que el format dibuix no vos faci creure que ‘és per nines’- que sap compaginar els mèrits i proeses de la pionera gal·lesa, tot posant en relleu un treball minuciós i delicat de documentació que aconsegueix explicar com el context familiar, social, les guerres, els viatges, els interessos, les rivalitats o el fet de ser dona interfereixen -per bé i per mal- en la generació de saber científic.
Tot i no tenir estudis formals, no la deixaren estudiar, el 1898 Dorothea Bate es presentà al Museu d’Història Natural de Londres, per oferir els seus coneixements d’ornitologia a sir Bowdler Sharpe, curador d’aus del museu. Tot i la rialla i escandalera inicials -com una dona gosava tal impertinència!?- les seves habilitats es provaren sòlides i útils. Treballà, però de forma subalterna, com estudiant i col·laboradora.
Recordem que això de contractar dones als museus de manera formal no es podia fer. La pràctica científica és plena d’aquestes històries invisibilitzades, que poc a poc semblen sortir a reclamar l’espai i reconeixement que havien perdut, o mai tingueren. Posem per cas les més de cinquanta dones del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, desconegudes fins ara però IMPRESCINDIBLES en el devenir de les institucions i col·leccions. L’exposició inaugurada el passat març ens indica la necessitat d’aprofundir en aquesta reivindicació. O, el cas contrari, l’absència descarada de reconeixement com llegíem, fa un temps, a «De la invisibilidaad del trabajo femenino: Frobenius y <su> pequeña Amazonia«, la capacitat de no fer menció en aquesta exposició mexicana de les dones que, d’altra banda, omplien les fotografies de les expedicions i exploracions amazòniques atribuïdes a un sol home -objecte de la mostra. Només dos de tants exemples de la lògica imperant, i massa persistent, amb la que va enfrontar-se Dorothea i que de mica en mica s’intenta salvar des de diferents àmbits.
A partir d’ençà, amb el canvi de segle, Dorothea començà a viatjar. Seguint la seva dèria d’estudiar què passa a les illes, les visita i explora: Xipre, Creta, Mallorca, Menorca; hi cercà i trobà fòssils d’animals: elefants, hipopòtams, cabres, tortugues, lirons; d’entrada coneguts però de característiques singulars, i molts en format gegant o nan. Les seves troballes corroboren les teories de gegantisme i nanisme com a resposta evolutiva a l’insularitat. Algunes d’elles constitueixen el material per descriure noves espècies.
Entreguerres, excavà, junt amb Dorothy Garrod, a Israel i poc després a Palestina, iniciant el que ara coneixem per zooarqueologia. La inestabilitat del lloc ha fet que els seus siguin els únics estudis del Pleistocè en regions com la de Betlem.
Durant la segona guerra mundial, ajudà a traslladar col·leccions per protegir-les dels bombardejos i acabà dirigint el museu que neix d’aquesta nova ubicació, segurament el màxim que llavors podien oferir a una dona: la direcció, però a la perifèria. Tot i així, el Tring Natural History Museum, és encara avui una joia, lluny del focus i xivarri londinenc.
D’entre tantes fites assolides -8o publicacions i més d’un centenar de treballs inèdits, segons el NHM- Dorothea Bate és qui descobreix i descriu el Myotragus balearicus, tan conegut pels illencs i tan desconeguda ella… fins fa poc. Després de més de mig segle de la seva mort, Karolyn Shindler en va publicar la biografia el 2005. El 2017 instal·len una blue plaque al seu poble natal, Carmarthen; i el NHM reeditar el llibre. Per aquell temps, des del Consell de Mallorca es comença a fer feina per recuperar la memòria de dones de la història illenca i el 2018 es proclama l’any Dorothea Bate, se’n fa el còmic i un bust commemoratiu a Capdepera, a càrrec de Laura Hedrosa.
Arrel d’aquests actes es publiquen diverses notes a premsa i xarxes durant tot l’any, comença a sonar el nom. I, com hem dit, dues dones s’enamoren de la història i en fan bandera, convertint-la en un projecte documental sobre la feina de Bate a ses illes, que estrenen el 2020: Dorothea i el Myotragus. Ara, setembre de 2023, surt a córrer món la sèrie sobre la intrèpida vida de la paleontòloga: Dorothea on the rocks. A jutjar per l’entusiasme del públic petit i gran a l’estrena, li auguram un viatge llarg i exitós.
No puc evitar un cert neguit que clama: ‘en volem més, de coses així.’
I per això necessitam de tots aquests ingredients: professionals valentes i competents per tirar endavant grans idees, institucions que acullin nous projectes, públic entusiasta i àvid d’aprendre, una societat disposada a eixamplar mirades.
Necessitam d’aquestes històries per acabar de rompre el relat historiogràfic de la ciència, que ha contat el devenir de les ciències de forma massa lineal, jeràrquica i simplista durant massa temps, especialment els inicis del segle XX, quan cristal·litzen tantes disciplines, la història de les quals ens arriba -o se’ns explica- de forma parcial i esbiaixada.
A la darrera trobada de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica, el novembre 2022 a Palma, es va dedicar un panell a parlar de divulgació: quedà clar que innovar és urgent i imprescindible.
Necessitam d’aquests nous formats per multiplicar perspectives, arribar a públics diversos. Per seguir generant coneixement explicant com les grans proeses no estan exemptes de dificultats, com els grans descobriments s’apuntalen en coses tan humanes com l’entusiasme, l’atzar, la cooperació i el compromís amb la feina ben feta. Valors en risc d’extinció en una societat -i, de retruc, la seva producció científica- cada vegada més individualista i immediata.
Gràcies MOM Works comunicació per donar vida a històries oblidades.
+ A partir de dissabte 23 de setembre tendreu la sèrie Dorothea on the rocks disponible a IB3 televisió, IB3 a la carta i al canal youtube IB3 junior.
Saber-ne més:
Discovering Dorothea: the Life of the Pioneering Fossil-Hunter Dorothea Bate, Karolyn Shindler,Harper Collins Pub 2005 i Natural History Museum London, 2017
- El consell de Mallorca i l’Associació Cap Vermell n’editen una traducció al català disponible en pdf a https://web.conselldemallorca.cat/-/dorothea-minola-alice-bate
També de Karolyn Shindler, 2007. «A knowledge unique: the life of the pioneering explorer and palaeontologist, Dorothea Bate (1878–1951)«, in: The Role of Women in the History of Geology, C. V. Burek, B. Higgs. Geological Society, London, Special Publications.
Dorothea Bate, la caçadora de fòssils que va descobrir el Myotragus balearicus, Elisa Martínez, Consell de Mallorca, 2018. Trobareu el còmic en pdf aquí.
Blog Mujeres Con Ciencia, Dorothea Bate, 2018
Blog del NHM: Dorothea Bate: a Natural History Museum pioneer, 2018
Blog de la Royal Society: Digging for Dorothea, 2020
Podeu veure el vídeo de la Taula rodona sobre comunicació de la XVII Trobada de la SCHCT (Palma, 2022)a https://www.youtube.com/watch?v=I98r9JKWxPI [a partir de 1h19min]
Anatomías urbanas 