Conversación con Irina Podgorny a propósito de sus 3 últimos libros 3
Barcelona
Places of encounters, and culture of curiosity
SciCoMove Workshop 13-14 April 2023
Museu de Ciències Naturals & Institut Botànic de Barcelona
The culture of curiosity towards nature and its productions has been historically expressed throughout very diverse forms and mechanisms, among which the practice of collecting has occupied a prominent place. A practice that gave rise to the configuration of different spaces, among which the cabinet of curiosities was undoubtedly the main protagonist for four centuries, as a space for exhibition, study and conservation.
Although not the only one, since other places, although more informal or even unusual, are of crucial importance for understanding the production and circulation of naturalistic knowledge and objects from the early modern times to the nineteenth and twentieth centuries.
In fact, the complex transition from cabinets of curiosities to natural history museums in the 19th century is irreducible to a mere straight and progressive line marked by the vector of modernity. The long coexistence of the two or more exhibition regimes – private cabinets and public museums, travelling exhibitions, travelling collections – as well as the existence of multiple models of relationship between them, demonstrates the ineffectiveness of continuing to consider them as mere antecedents of today’s museum.
Starting from this framework, we will try to reflect on the culture of curiosity, the practice of collecting and the historical configuration of collections. We are interested in understanding the relationship between the private and the public, between naturalia and artificialia, between eclecticism and specialization, from varied itineraries of objects and collections in places of encounters of diverse condition (cafés, shops, pharmacies, theatres, hotels, arcades, etc.).
In short, it is about delving into the interweaving of the natural and the human at various historical contexts and the current challenge of explaining them from the surviving collections and the remains of those that have vanished.
PROGRAM
Thu 13th April 2023
Museu de Ciències Naturals de Barcelona Conference Room
4-4:30 PM WELCOME
4:30-5:30PM KEY LECTURE by Alfons Zarzoso, former director of Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.
5:30-6PM Temporary exhibition: “Imprescindibles. Les treballadores del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, 1917-1987”, visit guided by José Pardo-Tomás
6-7 PM Permanent exhibition “Planeta Vida”, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, including the room «The Cabinet of Curiosities of Barcelona», guided by Aina Trias Verbeeck.
7-9PM Cocktail Dinner served at the Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Fri 14th April 2023
Institut Botànic de Barcelona Salvador Room
9: WELCOME: The Salvador Room, by Neus Ibáñez.
9:30 AM CRISTIANA OGHINA-PAVIE & LOUISE COUEFFÉ Université d’Angers. An herbarium of roses, between botanical inspiration and gardening curiosity.
10 AM CRISTINA CILLI, GIANCARLA MALERBA & GIACOMO GIACOBINI Human Anatomy Museum, University of Turin. The showcase in the atrium of the Human Anatomy Museum (Turin): Ancient Specimens between Science and Curiosity.
10:30 AM Coffee Break
11 AM XAVIER ULLED BERTRAN ICRPC-CERCA Programme From Curiosity to Utility. Transformation and expansion of the Salvador cabinet, 1830-1855.
11:30 AM CLAIRE SHERIDAN Australian National University. The waxing and waning of academic curiosity: uncovering and activating forgotten collections at the Australian National University.
12 AM DISCUSSION
1 PM Lunch served at the Salvador Room
2:30PM VISIT TO THE HERBARIA OF THE BOTANICAL INSTITUTE guided by Neus Nualart & Laura Gavioli.
3:30 PM CHRISTIAN STENZ Universität Heidelberg. Beyond Coffee Beans. Coffee Plantations and Collecting Practises in 19th Guatemala.
4 PM SUSANA GARCÍA CONICET- Museo de La Plata. Between spectacle and science: travelling exhibitions of seals and other curiosities in the mid 19th century.
4:30 PM OLIVER HOCHADEL IMF- CSIC, Barcelona. Searching for the ideal zoological garden. Zoo travelers in the long nineteenth century.
5 PM MARIA ALEJANDRA PUPIO Universidad Nacional del Sur, Argentina Salesian scientists in Argentine Patagonia in the first decades of the 20th century.
5:30 PM MIQUEL CARANDELL Museu de Ciències Naturals, Granollers Scientific collections, historical archive and a specialized library of a middle-size natural history museum: the case of the Natural Sciences Museum of Granollers
6 PM DISCUSSION
7PM CLOSURE
Destacado
«Imprescindibles». Una exposición sobre las mujeres que trabajaron en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, 1917-1987.
Imprescindibles es una historia en construcción. No es sencillo rescatar del olvido el trabajo de las mujeres. Esta exposición intenta hacer visible un episodio concreto de esta gran historia olvidada. Lo hace con lo que han conservado los archivos institucionales y la memoria de algunas personas. Está, pues, hecha de fragmentos y de recuerdos; por eso contiene vacíos y, quizá también, errores. Seguro que en el público que la visita encontraremos formas de ir corrigiendo y completando el mosaico.
«Imprescindibles. Les treballadores del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, 1917-1987», es un proyecto de exposición temporal que pretende desvelar una parte fundamental de la historia del museo hasta ahora poco conocida: la de las mujeres que trabajan allí desde hace ahora más de un siglo hasta el final de la transición.
Como en otros ámbitos de la ciencia, la aportación de las mujeres al trabajo dentro de los museos no ha sido suficientemente conocida ni valorada. Se trata de una historia discreta, casi invisible, centrada mayoritariamente en tareas consideradas como subsidiarias, pero que son imprescindibles para la vida del museo tanto en la relación con los públicos como con la búsqueda y conservación del patrimonio científico.
Primero como coleccionistas privadas, donantes de prendas o visitantes, a principios del siglo XX las mujeres comienzan a entrar oficialmente en los museos de ciencias como trabajadoras en tareas “auxiliares”. Sólo a partir de la segunda mitad de la centuria, comienzan a ocupar puestos de mayor relieve científico como conservadoras de colecciones hasta alcanzar las primeras responsabilidades de dirección ya en los años setenta y ochenta del siglo pasado.
Poner en el centro del foco la historia del trabajo de las mujeres en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, una institución tan emblemática de la ciencia que se hace en la ciudad, debe servir para reflexionar sobre las razones de esta invisibilidad, alcance de la aportación, las limitaciones sufridas y las luchas y el esfuerzo que ha costado llegar a la situación actual, en la que más del 65% de la plantilla del museo está constituido por mujeres y hasta tres de ellas han llegado a la dirección.
El reto es superar la paradoja de su punto de partida: visibilizar por primera vez una historia que, por definición, ha sido invisible y, por tanto, ha generado poco material visual. Las ricas colecciones del museo, lo conservado de su mobiliario antiguo, el fondo documental del archivo y una serie de documentos de archivo serán los instrumentos básicos para contar esta historia de más de un siglo.
Imprescindibles quiere transmitir dos ideas fundamentales que rezuman del fragmento de historia del museo que queremos contar:
- Dar a conocer la existencia de un grupo de algo más de medio centenar de trabajadoras del museo de ciencias naturales de la ciudad de Barcelona durante un período que se inicia en 1917 y que termina en la década de 1980, cuando dos mujeres acceden por primera vez a la dirección: Alícia Masriera en el Museo de Geología y Roser Nos en el de Zoología, entonces funcionando por separado.
- Contar los múltiples papeles de las mujeres –y de su trabajo– en la historia de los museos de ciencias naturales y su evolución a lo largo de la historia. Un proceso general en Europa y América, pero que ilustra muy bien el caso de Barcelona.
La exposición es de entrada gratuita fue inaugurada el pasado 23 de marzo y permanecerá abierta hasta marzo de 2024
Más información en: https://museuciencies.cat/exposicio_temporal/imprescindibles/
A propósito del taxidermista de la plaza real de Barcelona
Este es el texto publicado en el libro de Núria Viladevall y Miquel Carandell (ver entrada)
Un públic per a una botiga
Pels volts del 2010, durant una de les campanyes arqueològiques a l’antic Templo Mayor de Tenochtitlan, en ple centre de l’actual ciutat de Mèxic, aparegueren les restes de dotze exemplars d’àguiles que presentaven indicis indubtables d’haver estat dissecades. Formaven part d’una ofrena que els mexica –els que impròpiament anomenem “asteques”– feren a la deessa Tlaltecuhtli. Les restes presentaven senyals que només s’expliquen en animals criats en captiveri, probablement dins el jardí zoològic (totocalli) que l’emperador mexica mantenia a Tenochtitlan i que encara hi era ple de animals de procedències diverses quan els espanyols entraren per primera vegada a la ciutat l’any 1519. Les estudioses que publicaren el descobriment (Osiris Quezada, Norma Valentín i Amaranta Argüelles) explicaren que les restes –cranis i altres ossos, plomes i matèrials diversos– mostraven proves fefaents de com els mesoamericans dels temps prehispànics havien emprat diferents tècniques per conservar animals morts amb aparença de vius per a rites funeraris i cerimonials com ara les ofrenes a les deitats. L’anàlisi de les restes demostrava l’extracció parcial de l’esquelet, la conservació del crani i d’alguns ossos convenientment descarnats i acoblats, el tractament de la pell per a la seua consrvació, la reimplantació parcial de les plomes, etc.: tot per confegir una estructura que donés “aparença de vida, moviment i fins i tot vol” a l’au.
Aquestes tècniques no difereixen molt de les emprades en temps més recents per a la taxidèrmia de les aus. De fet, aquest testimoni no fa sinó sumar-se a altres que ja es coneixien sobre la pràctica de tècniques taxidèrmiques a cultures d’èpoques ben llunyanes i ubicades a diferents continents: des de la pre-incaica als Andes fins a l’antiga egípcia a la vall del Nil, passant per altres testimonis a Àsia i a Europa al llarg de l’Antiguitat clàssica, l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. Amb usos i finalitats molt diversos, però és ben interessant constatar aquesta tenaç voluntat de recrear l’aparença de vida animal manipulant el cos dels animals morts al si de cultures humanes tan diferents. Esmentaré dos exemples més pròxims i del nostre entorn cultural.
D’una banda, la dèria de monestirs i esglésies – des de temps medievals als plenament il·lustrats– per penjar de les parets, dels llindars de les portes o dels sostres de les naus cocodrils i caimans empallats, presentats com a monstres diabòlics o dragons llegendaris vençuts per sants i santes. A l’església del Col·legi del Patriarca de València encara en vaig veure un caiman (i crec que encara hi és) i a Montserrat es va fer famós –abans dels saqueig napoleònic– aquell “claustre dels llangardaixos” als corredors del qual en penjaven quatre o sis.
El segon exemple, sempre a la mateixa època, ens porta, pel contrari, a un entorn més proper a l’activitat científica, on la conservació dels cadàvers dels animals tractats amb diferents tècniques anava dirigida a la creació de coneixement i a la possibilitat d’ordenar el món natural per comprendre la seua conformació i varietat, tractant d’encaixar tant les espècies exòtiques com les domèstiques en una classificació dels espècimens procedents dels tres regnes de la natura. Això és el sentit de la pràctica col·leccionista que va dur a la creació i manteniment dels gabinets de curiositats, dels quals, com bé explica el Miquel Carandell al seu text, a Barcelona en tenim un exemple extraordinari en el que cinc generacions de la família Salvador mantingueren a la rebotiga de la seua farmàcia, al carrer Ample cantonada amb Fusteria, a quatre passes de la muralla de Mar.
Resseguir les proves del coneixement i la pràctica d’unes o altres tècniques de conservació de part de l’anatomia dels animals per a construir un artefacte durador que estrafaci l’animal amb vida i moviment pot tindre sens dubte el seu interès i donar un reguitzell d’anècdotes i notícies curioses, però si ens limitem a açò només, potser no aconseguirem transcendir l’anecdotari, ni comprendre el significat històric de l’aventura científica, tècnica, comercial i familiar que hi ha al darrera de la llarga vida de la botiga barcelonina de la Plaça Reial.
Caldrà alçar la vista de l’atractiu però limitat escenari de les tècniques i veure com, per damunt –i per sota– d’aquestes, es troben enganxades moltes històries plnes de significació. Històries que tenen a veure, d’una banda, amb la cultura material de la ciència, les aventures del coneixement i els procesos de circulació i recepció del saber; i d’altra banda, amb aventures de negoci, habilitats mercantils i estratègies empresarials per respondre a demandes socials específiques i canviants. Requerimnts de gent diversa, que combinaven gaudi sensorial i sofisticació intel·lectual lligades a l’adquisició d’objectes creats de la mixtura entre natura i artifici, situats a la difusa frontera entre ciència i art.
La clau fonamental per a entendre el sorgiment de la figura del taxidermista professional està lligada a la consolidació d’un negoci basat en la producció i venda d’animals dissecats. I aquesta clau és, sens dubte, el desenvolupament d’una demanda estable i creixent. Una demanda centrada en aquests objectes, però aviat ampliada a altres productes relacionats amb la popularització i l’ensenyament de les ciències naturals, especialment les representacions en làmines, àlbums, estampes i les reproduccions tridimensionals en materials com ara el paper maixé (llegiu el text de l’Alfons Zarzoso per a conèixer millor aquest sector de l’oferta a la botiga de Soler Pujol).
L’aparició d’aquesta demanda té com a escenari la ciutat burgesa del segle XIX i no deixa de créixer fins arribar el seu moment més brillant durant el mig segle que va dels anys vuitanta del Vuit-cents fins als anys trenta del segle passat. Es tracta d’un fenomen generalitzat a moltes ciutats europees i americanes. La cronologia del cas específic barceloní és força coincident amb el procès general: la primera de les ubicacions del negoci de Francesc Darder –el primer exemple notable en aquest sector a la nostra ciutat– data dels anys de 1870 i l’arribada de Soler Pujol a la Plaça Reial es produeix quan el negoci de la producció i venda d’objectes naturalitzats, reproduccions i artefactes de la Natura animal, vgetal i mineral entre en la seua època d’esplendor.
Aquesta demanda que donava sentit, guany i rellevància al negoci havia nascut de la ruptura del règim tancat, privat, elitista, dels gabinets de curiositats i de les col·leccions aristocràtiques i clericals d’història natural. La “fabricació” d’un nou públic, cada vegada més nombrós, per a les ciències naturals procedeix de la creixent valoració d’una ciència cívica a l’esfera pública. Valoració que deriva, d’una banda, de la creació o renovació d’institucions acadèmiques d’ensenyament científic, com ara, en el cas de Barcelona, les escoles de la Junta de Comerç, el Col·legi de Sant Victorià, l’escola de Cirurgia, la refundada Universitat i el seu gabinet d’història natural, l’Acadèmia de Ciències i Arts, etc. D’altra banda, l’esfera pública s’omple d’activitats de popularització de les ciències promogudes per associacions excursionistes, ateneus obrers i menestrals (tant llibertaris com republicans o catòlics), naturalistes amateurs i col·leccionistes, etc. L’eclosió d’aquest fenomen acaba per implicar a les instàncies polítiques que, finalment, creen parcs, jardins i museus on la difusió de coneixement zoològic, botànic o geològic es fa mitjançant estratègies que barregen deliberadament i amb eficàcia gaudi i aprenentatge, ciència i disciplinament cívic, coneixement i control social. En el cas de Barcelona, fixeu-vos a l’atapeïda cronologia institucionalitzadora que comença amb la del Parc de la Ciutadella, segueix amb el Museu Martorell, el Zoològic, la Junta de Ciències Naturals, el Botànic, etc.
El que dona sentit i explica l’èxit de tot això és el públic –un públic plural des de tots els punts de vista–que nodrirà de visitants aquests espais de cultura científica urbana i també de clients la botiga de la Plaça Reial per portar animals per dissecar, o per comprar-ne tota la variada i rica oferta de productes que el “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” posava al seu abast.
Per això, quan es tracta de rescatar la memòria d’aquest espai s’està reclamant traure a l llum i construir la història de la gent que, a un costat o a l’altre del mostrador de la botiga, crearen conjuntament un episodi crucial de la cultura científica de la ciutat de Barcelona.
I això és el que fan amb eficàcia i rigor –i molta sensibilitat– Núria i Miquel en aquest llibre. El breu text que ells m’han demanat ha intentat senzillament afegir un petit gra de sorra per a la necessària i polifònica història del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” de Barcelona.
José Pardo-Tomás
(IMF-CSIC, Barcelona)
El Taxidermista de la Plaça Reial de Barcelona
El pasado 9 de noviembre se presentó en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona el libro que Núria Viladevall y Miquel Carandell han dedicado a reconstruir la memoria de la tienda de taxidermia que estuvo desdedurante casi un siglo en la Plaça Reial de Barcelona y que presidía el sugestivo rótulo (por cierto, lo único que hoy queda en su ubicación original) de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales. El libro ha sido publicado por la editorial Alpina, a la que cabe agradecer que no haya ahorrado en calidad. Un buen papel, amplia generosidad en las ilustraciones, excelente técnica de colorido, composición y una corrección impecable.
Núria Viladevall, bisnieta del fundador de la tienda, el taxidermista Lluís Soler Pujol, reconstruye, a través de los olores de su infancia y juventud, la memoria familiar de las mujeres y los hombres que trabajaron en el taller de taxidermia y en la tienda. Miquel Carandell, por su parte, lo que reconstruye es la historia del negocio, de los personajes y de la misma taxidermia en la ciudad de Barcelona, situándola en un recorrido geográfico y cronológico amplio, que aúna coleccionismo, enseñanza de las ciencias, públicos de la historia natural e historia material de la ciencia.
Completan el libro una decena de Testimonis en la que otras tantas personas ofrecen un breve testimonio personal, bien de la tienda, bien de alguna o alguno de sus protagonistas, bien de los dos autores del libro. Escriben esos testimonios el veterano cronista de la ciudad Lluís Permanyer, los galeristas Cristina Sampere y Artur Ramon, el poeta Vicenç Altaió, el director del Museo de Ciencias Naturales de Granollers Toni Arrizabalga, el conservador del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona Carles Curto, el director del Gabinete Deyrolle de París Pompeu Rahola y el taxidermista Savador Pérez Moreno, cuyo blog Taxidermidades es un ejemplo de militancia en la historia de su especialidad. Cerramos la nómina dos de los historiadores de la ciencia que integramos el grupo de investigación que edita este blog: Alfons Zarzoso y quien esto escribe
En futuras entradas, incluiremos estas dos contribuciones al libro. Sirva de momento esta breve presentación para difundir este libro original, novedoso y rico, fruto de una hibridación entre historia y memoria. Porque, a pesar de la mixtura, el proyecto de Núria i Miquel no incurre en la confusión entre ambas cosas, contrariamente a lo que suele ser habitual en estos casos. Núria ha puesto su sensibilidad inteligente para reconstruir la memoria personal y familiar; Miquel, su rigor apasionado por la profesión para reconstruir la historia de este capítulo tan relevante para el granproyecto de construir una historia urbana de la ciencia que tome Barcelona como un ejemplo significativo y no como una «marca» que fabrica anécdotas para consumo indígena y/o turístico.
Ambos han acertado plenamente en el objetivo que se propusieron.
DIOSCóRIDES RENACENTISTAS. Usos plurales de un libro-laborario.
Dioscórides en el Renacimiento. Geopolítica y materia médica. Erudición filológica y trabajo experimental. Pluralidad de usos y diversidad de empresas culturales en la Europa renacentista en torno a un «libro´-laboratorio».
Ibermatmed y Babel-Rome dos grupos de investigación listos para el Workshop conjunto en Barcelona : presencial (por fin!!!!!) aunque se podrá asistir también en línea.
Para una u otra modalidad, solicitad inscripción a <pepeprimo@gmail.com>
JUEVES 9 MAÑANA (9:00-14)
1. Rafael Mandressi (CAK, París) «Dioscórides en París: traducciones y comentarios de Jean Ruel a Jacques Goupyl»
2. Antonio Andrade (Universidade de Aveiro), «As Enarrationes in DioscoridesAnazarbei (Venetiis, 1553) do medico portugués Joâo Rodrigues de Castelo Branco (Amatus Lusitanus)»
3. Elisa Andretta (LARHRA, Lyon), José Pardo-Tomás (IMF-CSIC, Barcelona), “Leer, anotar, editar el Dioscórides de Laguna hoy”
4. Juan Pimentel (IH-CSIC, Madrid), Isabel Soler (Universitat de Barcelona) «Dioscórides en la Roma de Oriente. Tradición y transgresión de un médico judío en Goa»
Comentador y moderador del debate: Jon Arrizabalaga (IMF-CSIC)
TARDE (16-19)
5. Jésus M. Galech (Universitat de Barcelona), «Materia pétrea y metálica en el Dioscórides de Laguna y en los tratados de Monardes, Fragoso y Franco»
6. Jana Černá (Marie Curie Fellow IH-CSIC, Madrid), «Los Dioscórides centroeuropeos de Mattioli: las traducciones checas por Tadeas Hajek de Hajek y Adam Huber de Riesenpach y la traducción alemana de Georg Handsch (Praga, 1563)»
7. Angelica Morales Sarabia (UNAM, México), «Dioscórides y su presencia en la materia médica misionera de los jesuitas novohispanos»
Comentadora y moderadora del debate: Isabel Soler (UB)
VIERNES 10 MAÑANA (9:30-14)
8. Discusión de los pósters:
Lucía Sanz Gómez (Universidad Complutense de Madrid): ««Como manda Dioscórides»: materia médica y fuentes en el diálogo sobre la triaca de Juan de Liaño (1546)»
Aina Trias Verbeek (IMF-CSIC, Barcelona): «Remedios del mar en el Dioscórides de Laguna (1556)».
9. Miguel Ángel González Manjarrés (Universidad de Valladolid), «Pervivencia de las Annotationes in Dioscoridem de Andrés Laguna (1554)»
10. Sabrina Minnuzzi (University of Oxford), «Dioscorides read, amended and supplemented in 16th-century Italy: patterns of appropriation »
Comentadora, moderadora del debate y conclusiones: Antonella Romano (CAK, Paris)
Una reseña conjunta de Cuerpos mostrados y Cuerpos representados.
Luis Ángel Sánchez Gómez ha publicado en Inflexiones (la revista que publica la Coordinación de Humanidades de la UNAM) una extensa y detallada reseña de los dos volúmenes publicados en el marco del proyecto Gabmusana.
Sánchez Gómez es un conocido experto en las exhibiciones etnográficas en las exposiciones universales o en los certámenes misionales (véase, entre otros, sus libros Un imperio en la vitrina: el colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887, de 2003 y Dominación, fe y espectáculo. Las exposiciones coloniales y misionales en la era del imperialismo moderno (1851-1958) de 2013, ambos publicados por el CSIC), estudioso de museos anatómicos como el del doctor Velasco (su último libro sobre el tema es Entre cadáveres : una biografía apasionada del doctor Pedro González Velasco (1815-1882), de 2020).
La inteligente y atenta lectura de los dos volúmeens que ha llevado a cabo este antropólogo e historiador es una ocasión privilegiada para repensar nuestros dos volúmenes desde una perspectiva crítica y de calibrar adecuadamente la multiplicidad de lecturas que ofrecen.
Aquí la referencia completa y el enlace a la publicación:
SÁNCHEZ GÓMEZ, Luis Ángel. Cuerpos mostrados y Cuerpos representados. Inflexiones. Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, [S.l.], n. 07, p. 178-188, abr. 2021. Disponible en: <http://inflexiones.unam.mx/ojs/index.php/inflexiones/article/view/129/134>.
Fecha de acceso: 02 jun. 2021
Cuerpos representados se presenta el viernes 19 de marzo
Luis Montiel y Miguel Hermoso presentarán el libro junto a los editores, Maribel Morente y Alfons Zarzoso, en sesión on-line, el próximo Viernes 19 de marzo a las 18 h. (hora CET).
Para asistir, pincha aquí
Lily Reich en el Pabellón de Barcelona
Col·loquis de la SCHCT (2020–2021)
Cicle: Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics
Resultados de investigación implementados como intervenciones artísticas:
la obra de Lilly Reich en el Pabellón de Barcelona
Laura Martínez de Guereñu
IE University/ Humboldt Research Fellow, TUM
Dijous 11 de març 2021, 19h.
¿En qué momento se perdió el rastro de la obra de Lilly Reich? ¿Por qué razones quedaron fuera de las exposiciones, los catálogos, los libros que recogieron el Pabellón de Barcelona y catapultaron a Mies a la fama? Re-enactment: La obra de Lilly Reich ocupa el Pabellón de Barcelona es (6 de marzo-15 de julio, 2020) materializó una autoría silenciada tanto a nivel arquitectónico como documental. La eliminación de las pantallas verticales del lucernario del Pabellón de Barcelona y la incorporación de una vitrina horizontal reconstruida según planos originales, trajo a la luz la autoría de Lilly Reich en el proyecto. Las evidencias de archivo (planos, cartas, fotografías, postales, patentes) de su trabajo en las secciones alemanas de Exposición Internacional de 1929, desplegadas en la propia vitrina, vincularon las exposiciones con el Pabellón y devolvieron a Lilly Reich al lugar que le había negado la historia.
Coordinadors: Alfons Zarzoso (MHMC) i Pepe Pardo (IMF-CSIC).
Alberto Carli on Italian literature and anatomy
El Ciclo de Coloquios «Objectes perduts» que coordinan Alfons Zarzoso y José Pardo-Tomás para la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (sociedad filial del Institut d’Estudis Catalans) inicia su séptima edición anual. Este es el anuncio del primero de los coloquios:
Col·loquis de la SCHCT (2020–2021)
en col·laboració amb el Grup d’Història de la Ciència de la IMF-CSIC
Cicle: «Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics»
Con la stessa spietata indifferenza di un anatomico.
Italian Literature and Anatomy (XIXth-XXIth Centuries)
Alberto Carli (Università degli Studi del Molise)
Dijous 21 de gener de 2021, 19h.
Sessió online:
The speech aims to highlight the relationship between literature, imagery and medicine. In Italy, during the second half of the 19th Century, many writers and poets often depicted anatomical museums, preparations, anatomy lessons and many anatomists became the characters of verses, novels and short stories. From 1880 onwards, through the rise of Verism, anatomy and other medical sciences were no longer subjects to be portrayed, but they represent a metre of literary construction. The writer, in order to represent reality, tends to identify with the scientist, thus avoiding any aesthetic filter in the narrative description. In the 21st Century, some writers have set some novels back in the 19th Century and have returned to portraying the medical environment of the time in a contemporary way.
Coordinadors: Alfons Zarzoso (MHMC) i Pepe Pardo (IMF-CSIC).
___________
Es pot trobar més informació a: https://blogs.iec.cat/schct/colloqui-2020-2021/
SCHCT. Institut d’Estudis Catalans Institució Milà i Fontanals de Recerca en Humanitats
Servei de Suport a la Recerca Consell Superior d’Investigacions Científiques
Carrer del Carme, 47 | 08001 Barcelona Carrer Egipcíaques, 15 ( 08001 Barcelona.
Anatomías urbanas 