Este es el texto publicado en el libro de Núria Viladevall y Miquel Carandell (ver entrada)
Un públic per a una botiga
Pels volts del 2010, durant una de les campanyes arqueològiques a l’antic Templo Mayor de Tenochtitlan, en ple centre de l’actual ciutat de Mèxic, aparegueren les restes de dotze exemplars d’àguiles que presentaven indicis indubtables d’haver estat dissecades. Formaven part d’una ofrena que els mexica –els que impròpiament anomenem “asteques”– feren a la deessa Tlaltecuhtli. Les restes presentaven senyals que només s’expliquen en animals criats en captiveri, probablement dins el jardí zoològic (totocalli) que l’emperador mexica mantenia a Tenochtitlan i que encara hi era ple de animals de procedències diverses quan els espanyols entraren per primera vegada a la ciutat l’any 1519. Les estudioses que publicaren el descobriment (Osiris Quezada, Norma Valentín i Amaranta Argüelles) explicaren que les restes –cranis i altres ossos, plomes i matèrials diversos– mostraven proves fefaents de com els mesoamericans dels temps prehispànics havien emprat diferents tècniques per conservar animals morts amb aparença de vius per a rites funeraris i cerimonials com ara les ofrenes a les deitats. L’anàlisi de les restes demostrava l’extracció parcial de l’esquelet, la conservació del crani i d’alguns ossos convenientment descarnats i acoblats, el tractament de la pell per a la seua consrvació, la reimplantació parcial de les plomes, etc.: tot per confegir una estructura que donés “aparença de vida, moviment i fins i tot vol” a l’au.
Aquestes tècniques no difereixen molt de les emprades en temps més recents per a la taxidèrmia de les aus. De fet, aquest testimoni no fa sinó sumar-se a altres que ja es coneixien sobre la pràctica de tècniques taxidèrmiques a cultures d’èpoques ben llunyanes i ubicades a diferents continents: des de la pre-incaica als Andes fins a l’antiga egípcia a la vall del Nil, passant per altres testimonis a Àsia i a Europa al llarg de l’Antiguitat clàssica, l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. Amb usos i finalitats molt diversos, però és ben interessant constatar aquesta tenaç voluntat de recrear l’aparença de vida animal manipulant el cos dels animals morts al si de cultures humanes tan diferents. Esmentaré dos exemples més pròxims i del nostre entorn cultural.
D’una banda, la dèria de monestirs i esglésies – des de temps medievals als plenament il·lustrats– per penjar de les parets, dels llindars de les portes o dels sostres de les naus cocodrils i caimans empallats, presentats com a monstres diabòlics o dragons llegendaris vençuts per sants i santes. A l’església del Col·legi del Patriarca de València encara en vaig veure un caiman (i crec que encara hi és) i a Montserrat es va fer famós –abans dels saqueig napoleònic– aquell “claustre dels llangardaixos” als corredors del qual en penjaven quatre o sis.
El segon exemple, sempre a la mateixa època, ens porta, pel contrari, a un entorn més proper a l’activitat científica, on la conservació dels cadàvers dels animals tractats amb diferents tècniques anava dirigida a la creació de coneixement i a la possibilitat d’ordenar el món natural per comprendre la seua conformació i varietat, tractant d’encaixar tant les espècies exòtiques com les domèstiques en una classificació dels espècimens procedents dels tres regnes de la natura. Això és el sentit de la pràctica col·leccionista que va dur a la creació i manteniment dels gabinets de curiositats, dels quals, com bé explica el Miquel Carandell al seu text, a Barcelona en tenim un exemple extraordinari en el que cinc generacions de la família Salvador mantingueren a la rebotiga de la seua farmàcia, al carrer Ample cantonada amb Fusteria, a quatre passes de la muralla de Mar.
Resseguir les proves del coneixement i la pràctica d’unes o altres tècniques de conservació de part de l’anatomia dels animals per a construir un artefacte durador que estrafaci l’animal amb vida i moviment pot tindre sens dubte el seu interès i donar un reguitzell d’anècdotes i notícies curioses, però si ens limitem a açò només, potser no aconseguirem transcendir l’anecdotari, ni comprendre el significat històric de l’aventura científica, tècnica, comercial i familiar que hi ha al darrera de la llarga vida de la botiga barcelonina de la Plaça Reial.
Caldrà alçar la vista de l’atractiu però limitat escenari de les tècniques i veure com, per damunt –i per sota– d’aquestes, es troben enganxades moltes històries plnes de significació. Històries que tenen a veure, d’una banda, amb la cultura material de la ciència, les aventures del coneixement i els procesos de circulació i recepció del saber; i d’altra banda, amb aventures de negoci, habilitats mercantils i estratègies empresarials per respondre a demandes socials específiques i canviants. Requerimnts de gent diversa, que combinaven gaudi sensorial i sofisticació intel·lectual lligades a l’adquisició d’objectes creats de la mixtura entre natura i artifici, situats a la difusa frontera entre ciència i art.
La clau fonamental per a entendre el sorgiment de la figura del taxidermista professional està lligada a la consolidació d’un negoci basat en la producció i venda d’animals dissecats. I aquesta clau és, sens dubte, el desenvolupament d’una demanda estable i creixent. Una demanda centrada en aquests objectes, però aviat ampliada a altres productes relacionats amb la popularització i l’ensenyament de les ciències naturals, especialment les representacions en làmines, àlbums, estampes i les reproduccions tridimensionals en materials com ara el paper maixé (llegiu el text de l’Alfons Zarzoso per a conèixer millor aquest sector de l’oferta a la botiga de Soler Pujol).
L’aparició d’aquesta demanda té com a escenari la ciutat burgesa del segle XIX i no deixa de créixer fins arribar el seu moment més brillant durant el mig segle que va dels anys vuitanta del Vuit-cents fins als anys trenta del segle passat. Es tracta d’un fenomen generalitzat a moltes ciutats europees i americanes. La cronologia del cas específic barceloní és força coincident amb el procès general: la primera de les ubicacions del negoci de Francesc Darder –el primer exemple notable en aquest sector a la nostra ciutat– data dels anys de 1870 i l’arribada de Soler Pujol a la Plaça Reial es produeix quan el negoci de la producció i venda d’objectes naturalitzats, reproduccions i artefactes de la Natura animal, vgetal i mineral entre en la seua època d’esplendor.
Aquesta demanda que donava sentit, guany i rellevància al negoci havia nascut de la ruptura del règim tancat, privat, elitista, dels gabinets de curiositats i de les col·leccions aristocràtiques i clericals d’història natural. La “fabricació” d’un nou públic, cada vegada més nombrós, per a les ciències naturals procedeix de la creixent valoració d’una ciència cívica a l’esfera pública. Valoració que deriva, d’una banda, de la creació o renovació d’institucions acadèmiques d’ensenyament científic, com ara, en el cas de Barcelona, les escoles de la Junta de Comerç, el Col·legi de Sant Victorià, l’escola de Cirurgia, la refundada Universitat i el seu gabinet d’història natural, l’Acadèmia de Ciències i Arts, etc. D’altra banda, l’esfera pública s’omple d’activitats de popularització de les ciències promogudes per associacions excursionistes, ateneus obrers i menestrals (tant llibertaris com republicans o catòlics), naturalistes amateurs i col·leccionistes, etc. L’eclosió d’aquest fenomen acaba per implicar a les instàncies polítiques que, finalment, creen parcs, jardins i museus on la difusió de coneixement zoològic, botànic o geològic es fa mitjançant estratègies que barregen deliberadament i amb eficàcia gaudi i aprenentatge, ciència i disciplinament cívic, coneixement i control social. En el cas de Barcelona, fixeu-vos a l’atapeïda cronologia institucionalitzadora que comença amb la del Parc de la Ciutadella, segueix amb el Museu Martorell, el Zoològic, la Junta de Ciències Naturals, el Botànic, etc.
El que dona sentit i explica l’èxit de tot això és el públic –un públic plural des de tots els punts de vista–que nodrirà de visitants aquests espais de cultura científica urbana i també de clients la botiga de la Plaça Reial per portar animals per dissecar, o per comprar-ne tota la variada i rica oferta de productes que el “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” posava al seu abast.
Per això, quan es tracta de rescatar la memòria d’aquest espai s’està reclamant traure a l llum i construir la història de la gent que, a un costat o a l’altre del mostrador de la botiga, crearen conjuntament un episodi crucial de la cultura científica de la ciutat de Barcelona.
I això és el que fan amb eficàcia i rigor –i molta sensibilitat– Núria i Miquel en aquest llibre. El breu text que ells m’han demanat ha intentat senzillament afegir un petit gra de sorra per a la necessària i polifònica història del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” de Barcelona.
José Pardo-Tomás
(IMF-CSIC, Barcelona)
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Anatomías urbanas 